Rayuela, molts llibres en un llibre o un precedent hipertextual

"Sólo viviendo absurdamente se podría romper alguna vez este absurdo infinito." Julio Cortázar, Rayuela.

Si la no-linealitat d’un text és una característica hipertextual, el llibre Rayuela, escrit per l’escriptor argentí Julio Cortázar l’any 1963, n’és un precedent en el clàssic format llibre de paper.

Una obra innovadora al seu temps, un exercici d’estructura literària original. Rayuela, en les paraules del seu propi autor és, a la seva manera, molts llibres, però sobretot dos llibres. El primer es deixa llegir de manera corrent, i acaba al capítol 56. I el lector pot prescindir de la resta “sense remordiments”. El segon es llegeix començant al capítol 73 i seguint un ordre que s’indica al final del capítol i que ens fa saltar d’un capítol a l’altre en un ordre aleatori que conforma el joc que li dóna el títol.

Rayuela és un espai obert a la complicitat del lector, una reflexió de l’autor al voltant de la novel·la en si mateixa i de la relació de l’art amb la vida. Cortázar fou un gran amant del jazz, i com el mateix gènere musical, fa amb Rayuela un exercici literari estètic que està molt a prop de la improvisaciójazzística.

La seva ruptura amb l’ordre clàssic del relat postula una estructura lúdica en la que el lector juga un paper d’importància primordial. Si bé el text de Cortázar no ens remet a enllaços externs, a la manera del món digital, sí que obre les portes a la no-linealitat de l’estructura narrativa, trencant així els esquemes clàssics del relat novel·lesc.