El plantejament “hipertextual” de la postmodernitat em
recorda, al capdavall, que l’art postmodern gira al voltant de la mateixa
ruptura hipertextual: el text deixa de ser lineal per esdevenir múltiple i en
permanent construcció; el lector passa a tenir la darrera paraula per atorgar
sentit al text o a l’obra, etc., etc.
Al voltant d’aquestes qüestions vaig reflexionar a l’assignatura
d’Estètica i Teoria de l’Art, en un treball que relacionava la mort de l’autor
teoritzada per Roland Barthes i Michel Foucault amb diverses obres “postmodernes”:
The World’s First Collaborative Sentence,
de Douglas Davis; Paul Sermon i el seu TelematicDreaming; i, finalment, After Walker
Evans i AfterSherrieLevine.com.
Si em permeteu compartir-ho, aquí el teniu:
Quin autor?
Introducció
Després de fer una visita
virtual a les obres de Davis, Sermon i Levine, hom s’adona primerament de que
el títol apòcrif de “Quin autor?”
d’aquesta fictícia exposició col·lectiva defineix perfectament el dilema que
ens plantegen els “autors” d’aquestes obres. El text infinit d’autoria múltiple
de The World’s First Collaborative
Sentence que Douglas Davis inicia ens remet directament al sentit del temps
i a l’escriptura com a art performatiu, tal com Roland Barthes teoritzà. Paul
Sermon amb Telematic Dreaming
planteja la interactivitat en la creació de la seva performance virtual, portant-nos al terreny teòric de Jean
Baudrillard, la hiperrealitat i els mons simulats. After Walker Evans i AfterSherrieLevine.com
ens enfronten al tema de les relacions d’apropiació i d’atribució de l’autor
plantejades per Michel Foucault, en un exemple extrem de la negació de
l’autoria i la negació de l’originalitat. Les teories de Barthes i Foucault a
propòsit de l’autor ens plantegen que el text deixa de pertànyer a l’autor per
passar a pertànyer més aviat a la cultura en general i al lector.
Roland Barthes: La mort de l’autor
Qui ens parla a través del
text? El/la protagonista de l’obra? L’autor que la escriu? Les seves
influències i connexions culturals? La saviesa universal? De la impossibilitat
de contestar preguntes com aquestes parteix Barthes - amb un text de Balzac com
a excusa - per plantejar una interpretació de la teoria literària, de l’acte
mateix d’escriure, no per concentrar-se en els autors, sinó en el textos
mateixos. “La escritura es la destrucción de toda voz, de todo orígen”[1]
perquè quan un fet esdevé relat, amb
funció simbòlica, la veu perd el seu orígen, “el autor entra en su propia
muerte, comienza la escritura”[2].
En les societats etnogràfiques[3]
el relat, transmès via oral, no pertanyia a un autor, sinó que era emès per un
mediador, en un acte que avui en diríem una “performance”. L’autor, però, és un
personatge modern, fruit de l’individualisme de la societat burgesa.[4]
La ideologia capitalista dona la màxima importància a l’autor, en tant que
propietari de les seves idees, de les que en pot treure un rendiment econòmic. Però
l’imperi de l’autor començà a trontollar amb les experiències surrealistes de
l’escriptura automàtica i l’escriptura col·lectiva. Mallarmé assentà un
precedent quan va dir que és el llenguatge el que parla, no l’autor.
Aquesta experiència d’escriptura col·lectiva és la
protagonista de l’obra de net art de Douglas Davis, The World’s First Collaborative Sentence (TWFCS), que s’ajusta com un anell al dit a les reflexions que sobre
“la mort de l’autor” fa en Barthes. TWFCS
és una obra que permet que cada usuari vagi afegint les seves aportacions a una
obra escrita que es torna així infinita, atemporal, i d’autoria múltiple. El
relat - si és que existeix - obeeix als pensaments múltiples i aleatoris de les
aportacions dels lectors-autors. Com diu Barthes, “En la escritura múltiple, efectivamente, todo está por
desenredar, pero nada por descifrar; puede seguirse la estructura, se la puede
reseguir (como un punto de media que se corre) en todos sus nudos y todos sus
niveles, pero no hay un fondo; el espacio de la escritura ha de recorrerse, no
puede atravesarse; la escritura instaura sentido sin cesar, pero siempre acaba
por evaporarlo: procede a una exención sistemática del sentido”[5].
Si per Barthes l’autor és el passat del seu propi
llibre, l’escriptor modern neix a la vegada que el seu propi llibre, a TWFCS no existeix un autor com a
subjecte d’un predicat llibre, només existeix l’aquí l l’ara del temps en que
el text s’enuncia. L’escriptura esdevé així una experiència performativa. A la
manera que ens proposa en el camp de les arts visuals Paul Sermon, amb el seu Telematic Dreaming, la “performance”,
l’experiència “artística”, no pertany a un autor sinó que els creadors i
protagonistes són els espectadors-actors que la construeixen in situ; el text de TWFCS és un espai multidimensional, un teixit de cites que es crea in situ pels mateixos autors-lectors.
Origen i destí del text estan aquí íntimament relacionats, el text s’insereix
dins un procés de reescriptura constant, un teixit de cites on es barregen
totes les cultures en un acte de reescriptura i re-actualització constant per
deixar de ser una categoria fixa. És per això que l’autor mor, desapareix, i el
lector passa a ser l’agent reconstructor del text. Barthes il·lustra aquest
procés en parlar de la tragèdia grega en la seva natura ambigua, de dobles
sentits, que només pot ser entesa realment per l’oient-lector, “el lector es el
espacio mismo en que se inscriben, sin que se pierda ni una, todas las citas
que constituyen una escritura; la unidad del texto no está en su origen, sino
en su destino”[6], per
concloure que “para devolverle su porvenir a la escritura hay que darle la
vuelta al mito: el nacimiento del lector se paga con la muerte del Autor.”[7]
La missió de la literatura - o potser millor l’escriptura - es torna així
revolucionària, contra-teològica,[8]
en capgirar les formes establertes, en definir-la no com a portadora de
significat, sinó com a crítica del significat[9].
Michel Foucault: Qui és l’autor?
Prenent una frase de Samuel
Beckett: “Qué importa quién habla, alguien ha dicho qué importa quién habla”[10],
Foucault planteja aquesta indiferència com a un dels principis ètics
fonamentals de l’escriptura contemporània. Aquesta pregunta sorgeix clarament
arran de la lectura de la TWFCS, una
obra que planteja el joc de la funció de l’autor. En la concepció de Foucault la
escriptura “se identifica con su
propia exterioridad desplegada. Lo que quiere decir que es un juego de signos
ordenado menos por su contenido significado que por la naturaleza misma del
significante; (...) se trata de la apertura de un espacio en el que el sujeto que
escribe no deja de desaparecer.”[11]
És un joc que va infal·liblement més enllà de les seves regles[12];
en una obra com TWFCS les preguntes que es planteja Foucault
sobre la desaparició de l’autor, “¿Cuáles
son los modos de existencia de este discurso? ¿Cómo se sostiene, cómo puede
circular, quién puede apropiárselo? ¿Quién puede cumplir estas diversas
funciones de sujeto?”[13] són les mateixes que ens proposa Davis, en la seva
obra es substitueix l’autor com a subjecte individual per un subjecte
col·lectiu o transindividual, com assenyala Goldmann[14],
la escriptura obre aquí un espai on el subjecte que escriu no deixa de
desaparèixer, o de morir, com diria Barthes. El
camp de coherència conceptual o teòrica, la unitat estilística o el nivell de
valor de fiabilitat que afegeix l’autor segons els paràmetres més clàssics de
l’exegesi cristiana que Foucault menciona, desapareixen dins la multiplicitat
de la discursivitat per burlar “el papel de
regulador de la ficción, papel característico de la era industrial y burguesa,
de individualismo y propiedad privada”[15]
atribuïts a l’autor.
La funció de l’autor i les
relacions que manté amb el text, que Foucault desenvolupa en la seva
conferència per establir les relacions d’apropiació i atribució i la posició de
l’autor, són desafiades per Levine amb les seves obres fotogràfiques. AfterSherryLevine.com és un exemple
extrem de la negació de l’autoria i l’originalitat. Levine ho proposa com a una
exploració del concepte d’autoria: “We
do believe that there are such things as authorship and ownership. But I think
at different times we interpret these words differently. It's the dialectical
nature of these terms that now interests me.”[16]
La seva proposta desafia els conceptes que
avui dia se li atribueixen a l’autor com a propietari o responsable de les
seves obres. Si aquestes obres, en un sentit “foucaultià” s’identifiquen amb la
seva pròpia exterioritat, van més enllà de l’autor i de les regles que aquest
proposa: l’obra actua de manera independent de l’autor.
A Telematic
Dreaming, de Paul Sermon, tot i que tampoc no pertany al món de les lletres
en que es mou el discurs de Foucault, també es plantegen interrogants sobre la
funció de l’autor. En aquesta instal·lació interactiva es crea in situ una performance en la que
l’espectador actua - i interactua - amb un altre espectador, per esdevenir
ambdós espectadors-actors: l’actor-espectador, doncs, és el que crea la
performance esdevenint així autor-lector (fent un paral·lelisme amb la
literatura). El discurs, en aquest cas visual, és realitzat i completat per les
múltiples aportacions i interpretacions dels subjectes que hi participen. En
tant que els protagonistes de la performance són personatges anònims, no pot
existir un autor; Sermon, com a creador del muntatge, crea l’espai perquè
l’obra es desenvolupi, però a partir d’aquí, s’obre un espai lliure per a la
creació i interpretació. Sermon obre així el camp discursiu de l’obra a la
modificació lliure de l’espectador, renunciant així a una de les funcions
tradicionals de l’autor. D’altra banda, fent una lectura des de Baudrillard, l’obra
és clarament postmoderna pel que té d’assaig sobre la hiperrealitat, de
simulacre, d’experimentar la realitat a través de la seva suplantació, en
aquest cas una imatge simulada.
Foucault, en resum, planteja donar-li la
volta la funció-autor per a “quitarle al
sujeto (o a su sustituto) su papel de fundamento originario, y analizarlo como
una función variable y compleja del discurso”[17],
l’autor ha de ser “esborrat” en benefici de les formes pròpies del discurs, car
no hi ha un subjecte absolut que interpreti les obres. El que hi ha són
múltiples interpretacions que completen el teixit de cites que és el discurs
escrit.
Conclusions
La funció de l’autor com a déu creador de l’obra - per
fer servir un símil implícit en les paraules de Barthes - és clarament
sacsejada, qüestionada i finalment anorreada en les obres de la nostra
exposició, així com en les teories de Barthes i Foucault. Els receptors del
missatge, siguin lectors o espectadors, es tornen a la vegada autors i en ells
es resum el sentit de l’obra. Els camps epistemològics i discursius de les
obres estan oberts a modificacions que les transformen de manera contínua per
crear espais artístics oberts i no-complets en construcció permanent. És l’aquí
i ara que comenta Barthes, l’obra viu en el present de manera contínua. La
creació col·lectiva de l’obra desplaça la importància de l’autor cap al
discurs, què importa qui parli? El que ens importa és el discurs, és l’obra
mateixa, on rau la discursivitat.
Barthes i Foucault aporten un missatge socialment
revolucionari en la seva manifestació de la idea de l’autor - en tant que
creador i propietari individual i exclusiu - com a provinent d’una ideologia
individualista, burgesa i capitalista, amb una autoria enfocada cap al lucre
econòmic. La seva visió crítica amb la funció de l’autor desplaça el pes cap a
la importància de l’obra per ella mateixa, sigui sorgida d’un autor concret, de
múltiples o anònims, i és el lector el que finalment completa el seu significat.
Per a l’anàlisi de l’obra això representa deixar de banda la tradicional
interpretació en funció de l’autor a favor d’una anàlisi més estructuralista
que té en compte múltiples elements, entre els que l’autor és una funció més
del discurs.
BIBLIOGRAFIA I FONTS
Alberich
Pascual, Jordi. “La postmodernitat en l’art”, a Estètica i teoria de l’art. Barcelona:
FUOC, 2013.
Alsina
González, Pau David. “Art, estructura i diferència”, a Estètica i teoria de l’art. Barcelona:
FUOC, 2013.
Barthes,
Roland. “La muerte del autor”, a El susurro del lenguaje. Barcelona: Paidós, 1987 [document electrònic
pdf]
Foucault,
Michel. ¿Qué
es un autor?. ElSeminario.com.ar. 2000-2005. [document
electrònic pdf]
Rodríguez
Granell, Ana. “Art i política”, a Estètica i teoria de l’art. Barcelona: FUOC, 2013.
Douglas Davis, The World's First Collaborative Sentence:
Paul Sermon, Telematic Dreaming:
Sherrie Levine / Michael Mandiberg: http://www.aftersherrielevine.com/
[1]
Barthes, 1987, p.75.
[2] Barthes, 1987, p.75.
[3] Barthes utilitza aquest
terme per al·ludir a les societats “primitives”, però no cal buscar exemples
exòtics, el mateix fet s’ha donat de manera similar a la civilització
occidental al llarg de tota la tradició de transmissió oral dels relats, des
dels rapsodes grecs als trobadors medievals.
[4] Barthes, 1987, p.76.
[5]
Idem, p.81.
[6] Barthes, 1987, p.82.
[7] Idem, p.83.
[8] Idem, p.81-82
[9] Alsina, 2013, p.18.
[10] Foucault, 2000, p.6
[11] Foucault, 2000, p.7.
[12] Idem.
[13] Idem. p.29-30.
[14] Idem. p.31.
[15] Idem. Nota p.29.
[17]
Foucault, 2000, p.28.
