Noves formes d'escriure?
Jo, de jovenet, escrivia poemes.
I, de tant en tant, me’ls auto-editava en uns llibrets fets a casa que regalava
als amics. Després ho vaig deixar. Avui tinc un bloc (o els que vulgui), però
no escric poemes. Puc escriure altres coses, és clar, i a vegades ho faig. A
banda de la possible repercussió dels meus escrits, o els d’altres blocaires
que es fan tan llegits i populars, la meva manera d’escriure no ha canviat. Ha
canviat, tan sols, i no és poc, el suport.
No sé si és que molts no hem
entès el canvi que suposa la hipertextualitat i continuem escrivint com si ho
féssim en paper, però a la pantalla. Per a molts, doncs, l’escriptura no ha
canviat. Al menys, als blocs. Sí, en canvi, ha canviat molt en el format que
fem servir als xats, o al Whats App; una escriptura molt més col·loquial i fins
i tot abreujada amb aquest nou codi informal que es menja les vocals per tal d’anar
més ràpid, o menysprea l’ortografia per la mateixa raó i obvia els accents
perquè, sincerament, els mòbils (segurament dissenyats per escriure en anglès) t’ho
posen d’allò més difícil i acabes passant del tema.
Em plantejo també el tema, molt
interessant, d’escriure - de veritat - un hipertext. Una narració, una
història, o un assaig, que ens condueixi a través dels enllaços cap a
possibilitats obertes i contínuament canviants. Això sí que segurament implica
una nova forma d’escriure. Una història en la que el lector tingui l’opció de
triar diferents camins. No és nou, i tampoc és exclusiu de la xarxa, però entenc
que aquest és el camí del canvi hipertextual i del canvi en les formes de
concebre l’escriptura, al menys pel que respecta a com es concep la narració;
és a dir, plantejar la dicotomia entre linealitat i hipertextualitat.
M'he sentit amb sensacions compartides amb la teva entrada. Perquè no et planteges fer un poema hipertextual? Un poema on les emocions siguin conduïdes per les paraules triades pel lector. He vist alguns experiments poètics amb imatges i paraules. Tot està en bolquers però resulta d'allò més interessant.
ResponEliminaUna proposta molt interessant la teva. Certament, veient alguns textes literaris hipertextuals que hi ha a la xarxa, m'he plantejat intentar fer alguna cosa intentant desenvolupar alguna història, o potser algun text poètic que es pugui llegir de manera aleatòria-hipertextual. És un repte que trobo molt engrescador i ara, potser, seria el moment més addient. Però, com passa sempre a la UOC, les ganes de fer alguna cosa i el temps disponible no s'ajusten. I ara mateix em resulta impossible abordar una tasca així. No abandono la idea, però per fer alguna cosa amb cara i ulls, necessito força temps i dedicació, cosa que ara veig impossible.
ResponEliminaQuim, sempre te'l podries planteja com el teu TFG de la carrera.
EliminaNo sé si es podria fer? Però, si es pot: t'ho passaries d'allò més be, si ja t'agrada escriure poesia, al mateix temps que tens el tema del TFG
Molt bona proposta, Diana! Ja veurem què es pot fer.
EliminaCrec que la poesia és hipertextual en essència. Com ho són els símbols, els fetitxes o els codis poètics com les metàfores.No obstant, l'experiència col·lectiva aplicada a un poema em sembla en sí mateixa interessant però que topa amb un conflicte moral: el caràcter individual, intransferible i unívoc del pensament poètic com a expressió íntima.De fet, els cor de la tragèdia grega ja complia aquesta funció, oi?
ResponEliminaEstic molt d'acord amb tu. El cor de les tragèdies gregues estava, és clar, escrit per l'autor, això sí, responent al sentir del públic o del sentit comú.
EliminaDoncs, em sap molt de greu per vosaltres, però a mi sempre m'ha costat la poesia.
ResponEliminaEm pot agradar un poema en concret, però no llegir-ne habitualment.
Sempre he tingut la sensació de que, sense conèixer bé al seu autor, em perdo informació. La poesia no deia de ser un text totalment subjectiu a on tot poeta hi transcriu els seus sentiments, angoixes, anhels, desespers .... Molt dificils de seguir, de vegades.
Sobre la manera d'esciure actual i la de "jovenets", totalment d'acord amb tu Quim
Doncs a mi sempre m'ha agradat la poesia, i no m'he preocupat per la dificultat en seguir-ho, sinó més aviat m'ha cridat l'atenció l'aspecte hipertextual que subratlla presonsimaginaries: la total subjectivitat d'evocacions que provoca en el lector.
EliminaÉs que, al meu parer, la poesia és totalment subjectiva. Subjectiva al poeta/autor i subjectiva al lector: a un mateix poema hi poden haver dues interpretacions, o més
EliminaHola Quim:
ResponEliminaSeguramente muchos de nosotros escribíamos de jóvenes poemas, e incluso manteníamos la ilusión algún día de escribir un relato para los demás que a su vez fuera esencia de nosotros mismos.
Yo también recuerdo de muy niño haber jugado con un objeto intranscendente; en un pequeño pueblo del sur de Córdoba, este juguete era simplemente algo que había sido bautizado con "un aro y una guiaera". La verdad es que el sueño inalcanzable era tener una bicicleta o un balón de cuero, pero mientras tanto la fantasía hacía lo necesario para satisfacer las necesidades.
Sin duda..., esta evocación de un tiempo pasado y lejano, no tiene nada que ver con las perspectivas de estos momentos que vivimos, quizás existan los medios, las nuevas tecnologías están presentes y son fácilmente accesibles, pero la imaginación es producto del pensamiento y el entorno, y ello no siempre viene dado con el hecho de disponer de medios. Ayuda claramente..., pero sin duda, muchas veces, esa "pizca" de gracia está en todos y cada uno de nosotros, y cuesta exponerla y hacerla pública y en común.
La mayoría no lo conseguimos...., aunque dispongamos ahora de todos los medios a nuestro alcance.