Una conversa entre Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf al voltant del llenguatge i la realitat

Com comenta Lakoff, Los marcos son estructuras mentales que conforman nuestro modo de ver el mundo […] Tambien conocemos los marcos a través del lenguaje. Cambiar de marco es cambiar el modo que tiene la gente de ver el mundo.

En certa manera, afirma que el llenguatge modifica la nostra realitat. Sobre aquest debat em venen al cap els lingüistes Edward Sapir i Benjamin Lee Whorf, que van postular la polèmica hipòtesi de que el llenguatge modifica la realitat dels seusparlants, o, vist des d’una altra perspectiva: el llenguatge expressa la concepció de la realitat que tenen els seus parlants.

Imaginem una suposada conversa entre ells al voltant del tema.

Sapir- És una completa il·lusió imaginar que un s’adapta a la realitat essencialment sense l’ús del llenguatge i que el llenguatge és simplement un medi accessori de resoldre problemes concrets de comunicació o reflexió. La pura veritat és que el “món real” està fins a un alt grau edificat sobre els hàbits lingüístics del grup.  Veiem i sentim i, pel demés, experimentem en gran mesura com ho fem perquè els hàbits lingüístics de la nostra comunitat predisposen certes eleccions d’interpretació ( cita de Sapir a: Whorf, 1999, 223.).

Whorf- Efectivament, assenyales importants connexions entre el llenguatge, la cultura i la psicologia. El llenguatge influeix en el comportament individual de les persones d’una comunitat lingüística determinada, ja que la concepció del món inclosa en cada llengua determina la manera com s’aprehèn la realitat. En el meu treball professional he vist nombrosos exemples de com sovint la clau per a una determinada línia de conducta ens és sovint donada per les analogies de la formula lingüística en la que es parla de la situació. En els meus estudis sobre la llengua hopi em demano si: “són els nostres conceptes de “temps”, “espai” i “matèria” donats en substancialment la mateixa forma per la experiència a tots els homes, o estan condicionats en part per l’estructura de les llengües particulars?” ( Whorf, 1999, 229-230.).

S- El llenguatge té un clar paper actiu en la formació de la nostra imatge del món, no només serveix com a instrument d’intercanvi social, sinó que també ens serveix per “representar” la realitat. Però jo no crec que l’estructura del llenguatge sigui condicionant, no veig una relació directa entre la gramàtica i la societat. Penso que els aspectes lexicals poden facilitar una manera de conceptualitzar la realitat, però no la determinen.

W- Jo diria que cada llengua implica una visió particular del món, pràcticament intraduïble a altres llengües. I aquesta llengua imposa una visió de la realitat als seus parlants, de manera que determina i conforma el seu coneixement.

S- Potser jo no aniria tan lluny. Com t’he comentat, sí que el llenguatge té un caràcter social que influeix en la percepció del món que tindran els seus parlants. Però no determina el seu pensament.

W- Lamento no estar d’acord, no és només el lèxic el que condiciona els parlants. La gramàtica també incorpora una visió del món. L’entramat de llenguatge, cultura i conducta s’han desenvolupat junts, influint constantment l’un sobre l’altre (Whorf, 1999, 256.). La resposta a la meva pregunta anterior sobre els conceptes de “ment” i “matèria” és que depenen de la llengua o llengües a través de les quals s’ha desenvolupat el seu ús (Whorf, 1999, 259.). El concepte del “temps” és diferent en la gramàtica hopi que en la SAE, i això condiciona el sentit del temps del seus parlants.

S- N’estàs segur? Jo no ho veig tan clar. En aquesta interrelació entre llenguatge i pensament, que tots dos volem desentrellar, rau el nucli de la qüestió. És com el problema de la gallina i de l’ou. No en traurem pas l’aigua clara. Tots dos estem d’acord en que el llenguatge és un producte social, però tu proposes que el llenguatge crea una determinada visió del món, en canvi jo penso el contrari: potser hauries de considerar que és el llenguatge el que s’adapta a la nostra visió del món i no a l’inrevés.

W- I perquè no al revés?

S- Potser sí que podem admetre que es crea un efecte de retroalimentació entre llenguatge i pensament, però no suficient com perquè siguin les estructures del llenguatge les que condicionin el pensament.

Bibliografia:

Whorf, Benjamin Lee. Lenguaje,pensamiento y realidad. Barcelona: Círculo de Lectores, 1999.

La memòria delegada

Avui gaudim d’una gran quantitat de gadgets que ens permeten delegar la nostra memòria en aparells electrònics. Qui es molesta ara en memoritzar un número de telèfon tenint una agenda completíssima dins el mòbil?

De la mateixa manera, en l’aspecte educacional, entre els més joves és habitual fer servir Internet com a font d’informació per fer els seus treballs, els quals sovint es converteixen en un collage format per paràgrafs retallats i enganxats sense gaires elaboracions posteriors. La informació, en molts casos, passa de la xarxa al processador de textos sense ser copsada i elaborada pel cervell de l’intermediari. La naturalesa purament memorística i/o descriptiva d’aquest treballs obeeix a la no exigència pedagògica d’un treball analític o comparatiu.

El sistema educatiu tradicional està abraçant les noves tecnologies sense un replantejament a fons dels seus mètodes i objectius. L’esforç analític, en el qual l’alumne ha de posar en marxa les seves capacitats per comparar i relacionar, hauria de prevaler per sobre la mera acumulació de dades. Si deleguem gran part de la nostra memòria en dispositius electrònics externs seria lògic aprofundir en la capacitat creativa i analítica. 

Definint la hipertextualitat

No se si ens hem preocupat aquí per intentar definir què és la hipertextualitat? Si bé entenc que els que accedeixen al bloc saben de què va el tema, no està de més aclarir conceptes, per si algun visitant aliè vol fer una volta per aquí.

Què entenem per un hipertext? Bàsicament, segons la definició de Marchionini: “un document electrònic que aprofita els avantatges d’accés aleatori dels ordinadors per superar l’estricta linealitat de lectura que imposen els documents impresos en paper.”(Campàs, ID[1], pàg.20) L’hipertext és una manera d’organitzar i accedir a la informació que trenca l’estructura lineal del llibre i suggereix múltiples lectures a través de les connexions entre els diferents nodes (punts que connecten una informació amb una altra), aplegant a la vegada diferents formats de lectura: escriptura textual, vídeo, àudio, imatge.

Per tant, seguint el resum de Campàs, l’hipertext és un model teòric per organitzar la informació de manera no només seqüencial sinó seguint relacions associatives; és una abstracció amb la qual tota la cultura escrita produïda per la humanitat podria estar a l’abast dels usuaris en un univers telemàtic a través d’ordinadors interconnectats en una xarxa universal o ciberespai. També és una classe de programes informàtics: els que serveixen per a crear documents digitals i per organitzar-los de tal manera que puguin ser llegits per la via de les relacions i, a la vegada, els documents creats per aquests mateixos programes. (Campàs, ID, pàg.20)

---

[1] Campàs i Montaner, Joan. La informació digital – Apunts per a una iniciació a l’ alfabetització digital.(ID)

Noves formes d'escriure?

Jo, de jovenet, escrivia poemes. I, de tant en tant, me’ls auto-editava en uns llibrets fets a casa que regalava als amics. Després ho vaig deixar. Avui tinc un bloc (o els que vulgui), però no escric poemes. Puc escriure altres coses, és clar, i a vegades ho faig. A banda de la possible repercussió dels meus escrits, o els d’altres blocaires que es fan tan llegits i populars, la meva manera d’escriure no ha canviat. Ha canviat, tan sols, i no és poc, el suport.

No sé si és que molts no hem entès el canvi que suposa la hipertextualitat i continuem escrivint com si ho féssim en paper, però a la pantalla. Per a molts, doncs, l’escriptura no ha canviat. Al menys, als blocs. Sí, en canvi, ha canviat molt en el format que fem servir als xats, o al Whats App; una escriptura molt més col·loquial i fins i tot abreujada amb aquest nou codi informal que es menja les vocals per tal d’anar més ràpid, o menysprea l’ortografia per la mateixa raó i obvia els accents perquè, sincerament, els mòbils (segurament dissenyats per escriure en anglès) t’ho posen d’allò més difícil i acabes passant del tema.

Em plantejo també el tema, molt interessant, d’escriure - de veritat - un hipertext. Una narració, una història, o un assaig, que ens condueixi a través dels enllaços cap a possibilitats obertes i contínuament canviants. Això sí que segurament implica una nova forma d’escriure. Una història en la que el lector tingui l’opció de triar diferents camins. No és nou, i tampoc és exclusiu de la xarxa, però entenc que aquest és el camí del canvi hipertextual i del canvi en les formes de concebre l’escriptura, al menys pel que respecta a com es concep la narració; és a dir, plantejar la dicotomia entre linealitat i hipertextualitat.

Literatura hipertextual?

Cerco a la pàgina http://www.irational.org/_readme.html l'obra de literatura hipertextual de Heath Bunting, Readme.html, de 1998. Sobre la base d'un text biogràfic signat per un tal James Flint, la pàgina The Telegraph Wired 50 enllaça TOTES les paraules amb alguna pàgina web, amb la intenció de crear un hipertext que es desenvolupi infinitament a través del ciberespai. L'autor s'amaga darrera el personatge creat i no ens remet a històries alternatives que es desenvolupin arrel del text inicial, sinó que ens remet a pàgines web alienes que res tenen a veure amb el text. 

La proposta és iniciar un viatge infinit a través de la xarxa, una idea que resulta interesant conceptualment, però els enllaços externs no afegeixen absolutament cap interès a l’obra, més aviat el contrari quan ens remeten a una vulgar pàgina comercial; o fins i tot - el pas del temps a Internet no perdona - estan trencats. En la meva opinió, potser no copso la intenció de l'autor i el text se'm revela com a una idea interessant que falla en la seva execució.

Be Water, my Friend!

Recordeu aquest discurs d’en Bruce Lee allà per l’any 1965? A banda de la seva fama com a artista d’arts marcials, Lee havia cursat filosofia a la universitat, i potser estava familiaritzat amb teories de pensament contemporànies, llavors poc conegudes. O potser era influència de la mística oriental, i segurament Krishnamurti en concret. El cas és que quan en Joan Campàs ens parla de la teoria del caos recorre sovint al símil del riu com a sistema auto-organitzat, és a dir, un sistema que crea la seva estructura en abandonar algun dels graus de llibertat que haguessin pogut tenir, entenent els “graus de llibertat” com a possibles conductes a seguir. Aquest comportament l’exemplifica amb el curs del riu: “Quan l’aigua s’obre camí a través del paisatge i auto-organitza el sinuós curs del rierol, utilitza els materials disponibles –roques, arbres, terra- per a crear el seu model. La clau per a l’activitat creativa resideix en l’autoorganització dels materials disponibles. Per als humans això significa que hem de crear amb el material de les nostres pròpies vides. Com l’aigua, sempre podem trobar un camí per a ser creatius amb el que hi hagi de disponible. Només quan hi ha una gran incertesa es produeix una pregona apreciació creativa de la vida [Jiddu, Krishnamurti, del 26 de setembre de 1948, Poona, India], però aquesta incertesa està present en cada moment de les nostres vides.”(Campàs, Joan. Estudis sobre la teoria del caos, pàg.8) Be water, my friend!

Per a Bauman, la postmodernitat també és líquida, en tant que ha perdut les preteses solideses del pensament lineal i sòlid que ens acompanyava des de la modernitat cartesiana i la física newtoniana fins a la física quàntica, la teoria del caos i l’era internet i el paradigma hipertextual. Al capdavall, sí l’aigua és l’element que permet la vida al planeta Terra, i ja que estem compostos en un 70% de líquid, no seria un disbarat pensar que podem tenir maneres comunes de comportament. Fluïdesa, adaptabilitat, capacitat pel canvi (fins i tot de sòlid a gasós) són capacitats aquàtiques que bé es poden interpretar com a valors humans positius, per exemple.

La mort de l'autor, al voltant de Barthes i Foucault i l'art postmodern

El plantejament “hipertextual” de la postmodernitat em recorda, al capdavall, que l’art postmodern gira al voltant de la mateixa ruptura hipertextual: el text deixa de ser lineal per esdevenir múltiple i en permanent construcció; el lector passa a tenir la darrera paraula per atorgar sentit al text o a l’obra, etc., etc.

Al voltant d’aquestes qüestions vaig reflexionar a l’assignatura d’Estètica i Teoria de l’Art, en un treball que relacionava la mort de l’autor teoritzada per Roland Barthes i Michel Foucault amb diverses obres “postmodernes”: The World’s First Collaborative Sentence, de Douglas Davis; Paul Sermon i el seu TelematicDreaming; i, finalment, After Walker Evans i AfterSherrieLevine.com.

Si em permeteu compartir-ho, aquí el teniu:

Quin autor?

Introducció

Després de fer una visita virtual a les obres de Davis, Sermon i Levine, hom s’adona primerament de que el títol apòcrif de “Quin autor?” d’aquesta fictícia exposició col·lectiva defineix perfectament el dilema que ens plantegen els “autors” d’aquestes obres. El text infinit d’autoria múltiple de The World’s First Collaborative Sentence que Douglas Davis inicia ens remet directament al sentit del temps i a l’escriptura com a art performatiu, tal com Roland Barthes teoritzà. Paul Sermon amb Telematic Dreaming planteja la interactivitat en la creació de la seva performance virtual, portant-nos al terreny teòric de Jean Baudrillard, la hiperrealitat i els mons simulats. After Walker Evans i AfterSherrieLevine.com ens enfronten al tema de les relacions d’apropiació i d’atribució de l’autor plantejades per Michel Foucault, en un exemple extrem de la negació de l’autoria i la negació de l’originalitat. Les teories de Barthes i Foucault a propòsit de l’autor ens plantegen que el text deixa de pertànyer a l’autor per passar a pertànyer més aviat a la cultura en general i al lector.

Roland Barthes: La mort de l’autor

Qui ens parla a través del text? El/la protagonista de l’obra? L’autor que la escriu? Les seves influències i connexions culturals? La saviesa universal? De la impossibilitat de contestar preguntes com aquestes parteix Barthes - amb un text de Balzac com a excusa - per plantejar una interpretació de la teoria literària, de l’acte mateix d’escriure, no per concentrar-se en els autors, sinó en el textos mateixos. “La escritura es la destrucción de toda voz, de todo orígen”[1] perquè quan un fet esdevé relat, amb funció simbòlica, la veu perd el seu orígen, “el autor entra en su propia muerte, comienza la escritura”[2]. En les societats etnogràfiques[3] el relat, transmès via oral, no pertanyia a un autor, sinó que era emès per un mediador, en un acte que avui en diríem una “performance”. L’autor, però, és un personatge modern, fruit de l’individualisme de la societat burgesa.[4] La ideologia capitalista dona la màxima importància a l’autor, en tant que propietari de les seves idees, de les que en pot treure un rendiment econòmic. Però l’imperi de l’autor començà a trontollar amb les experiències surrealistes de l’escriptura automàtica i l’escriptura col·lectiva. Mallarmé assentà un precedent quan va dir que és el llenguatge el que parla, no l’autor.

Aquesta experiència d’escriptura col·lectiva és la protagonista de l’obra de net art de Douglas Davis, The World’s First Collaborative Sentence (TWFCS), que s’ajusta com un anell al dit a les reflexions que sobre “la mort de l’autor” fa en Barthes. TWFCS és una obra que permet que cada usuari vagi afegint les seves aportacions a una obra escrita que es torna així infinita, atemporal, i d’autoria múltiple. El relat - si és que existeix - obeeix als pensaments múltiples i aleatoris de les aportacions dels lectors-autors. Com diu Barthes, “En la escritura múltiple, efectivamente, todo está por desenredar, pero nada por descifrar; puede seguirse la estructura, se la puede reseguir (como un punto de media que se corre) en todos sus nudos y todos sus niveles, pero no hay un fondo; el espacio de la escritura ha de recorrerse, no puede atravesarse; la escritura instaura sentido sin cesar, pero siempre acaba por evaporarlo: procede a una exención sistemática del sentido”[5]. Si per Barthes l’autor és el passat del seu propi llibre, l’escriptor modern neix a la vegada que el seu propi llibre, a TWFCS no existeix un autor com a subjecte d’un predicat llibre, només existeix l’aquí l l’ara del temps en que el text s’enuncia. L’escriptura esdevé així una experiència performativa. A la manera que ens proposa en el camp de les arts visuals Paul Sermon, amb el seu Telematic Dreaming, la “performance”, l’experiència “artística”, no pertany a un autor sinó que els creadors i protagonistes són els espectadors-actors que la construeixen in situ; el text de TWFCS és un espai multidimensional, un teixit de cites que es crea in situ pels mateixos autors-lectors. Origen i destí del text estan aquí íntimament relacionats, el text s’insereix dins un procés de reescriptura constant, un teixit de cites on es barregen totes les cultures en un acte de reescriptura i re-actualització constant per deixar de ser una categoria fixa. És per això que l’autor mor, desapareix, i el lector passa a ser l’agent reconstructor del text. Barthes il·lustra aquest procés en parlar de la tragèdia grega en la seva natura ambigua, de dobles sentits, que només pot ser entesa realment per l’oient-lector, “el lector es el espacio mismo en que se inscriben, sin que se pierda ni una, todas las citas que constituyen una escritura; la unidad del texto no está en su origen, sino en su destino”[6], per concloure que “para devolverle su porvenir a la escritura hay que darle la vuelta al mito: el nacimiento del lector se paga con la muerte del Autor.”[7] La missió de la literatura - o potser millor l’escriptura - es torna així revolucionària, contra-teològica,[8] en capgirar les formes establertes, en definir-la no com a portadora de significat, sinó com a crítica del significat[9].

Michel Foucault: Qui és l’autor?

Prenent una frase de Samuel Beckett: “Qué importa quién habla, alguien ha dicho qué importa quién habla”[10], Foucault planteja aquesta indiferència com a un dels principis ètics fonamentals de l’escriptura contemporània. Aquesta pregunta sorgeix clarament arran de la lectura de la TWFCS, una obra que planteja el joc de la funció de l’autor. En la concepció de Foucault la escriptura “se identifica con su propia exterioridad desplegada. Lo que quiere decir que es un juego de signos ordenado menos por su contenido significado que por la naturaleza misma del significante; (...) se trata de la apertura de un espacio en el que el sujeto que escribe no deja de desaparecer.”[11] És un joc que va infal·liblement més enllà de les seves regles[12]; en una obra com TWFCS  les preguntes que es planteja Foucault sobre la desaparició de l’autor, “¿Cuáles son los modos de existencia de este discurso? ¿Cómo se sostiene, cómo puede circular, quién puede apropiárselo? ¿Quién puede cumplir estas diversas funciones de sujeto?”[13] són les mateixes que ens proposa Davis, en la seva obra es substitueix l’autor com a subjecte individual per un subjecte col·lectiu o transindividual, com assenyala Goldmann[14], la escriptura obre aquí un espai on el subjecte que escriu no deixa de desaparèixer, o de morir, com diria Barthes. El camp de coherència conceptual o teòrica, la unitat estilística o el nivell de valor de fiabilitat que afegeix l’autor segons els paràmetres més clàssics de l’exegesi cristiana que Foucault menciona, desapareixen dins la multiplicitat de la discursivitat per burlar “el papel de regulador de la ficción, papel característico de la era industrial y burguesa, de individualismo y propiedad privada”[15] atribuïts a l’autor.

La funció de l’autor i les relacions que manté amb el text, que Foucault desenvolupa en la seva conferència per establir les relacions d’apropiació i atribució i la posició de l’autor, són desafiades per Levine amb les seves obres fotogràfiques. AfterSherryLevine.com és un exemple extrem de la negació de l’autoria i l’originalitat. Levine ho proposa com a una exploració del concepte d’autoria: “We do believe that there are such things as authorship and ownership. But I think at different times we interpret these words differently. It's the dialectical nature of these terms that now interests me.”[16]

La seva proposta desafia els conceptes que avui dia se li atribueixen a l’autor com a propietari o responsable de les seves obres. Si aquestes obres, en un sentit “foucaultià” s’identifiquen amb la seva pròpia exterioritat, van més enllà de l’autor i de les regles que aquest proposa: l’obra actua de manera independent de l’autor.

A Telematic Dreaming, de Paul Sermon, tot i que tampoc no pertany al món de les lletres en que es mou el discurs de Foucault, també es plantegen interrogants sobre la funció de l’autor. En aquesta instal·lació interactiva es crea in situ una performance en la que l’espectador actua - i interactua - amb un altre espectador, per esdevenir ambdós espectadors-actors: l’actor-espectador, doncs, és el que crea la performance esdevenint així autor-lector (fent un paral·lelisme amb la literatura). El discurs, en aquest cas visual, és realitzat i completat per les múltiples aportacions i interpretacions dels subjectes que hi participen. En tant que els protagonistes de la performance són personatges anònims, no pot existir un autor; Sermon, com a creador del muntatge, crea l’espai perquè l’obra es desenvolupi, però a partir d’aquí, s’obre un espai lliure per a la creació i interpretació. Sermon obre així el camp discursiu de l’obra a la modificació lliure de l’espectador, renunciant així a una de les funcions tradicionals de l’autor. D’altra banda, fent una lectura des de Baudrillard, l’obra és clarament postmoderna pel que té d’assaig sobre la hiperrealitat, de simulacre, d’experimentar la realitat a través de la seva suplantació, en aquest cas una imatge simulada.

Foucault, en resum, planteja donar-li la volta la funció-autor per a “quitarle al sujeto (o a su sustituto) su papel de fundamento originario, y analizarlo como una función variable y compleja del discurso”[17], l’autor ha de ser “esborrat” en benefici de les formes pròpies del discurs, car no hi ha un subjecte absolut que interpreti les obres. El que hi ha són múltiples interpretacions que completen el teixit de cites que és el discurs escrit.

Conclusions

La funció de l’autor com a déu creador de l’obra - per fer servir un símil implícit en les paraules de Barthes - és clarament sacsejada, qüestionada i finalment anorreada en les obres de la nostra exposició, així com en les teories de Barthes i Foucault. Els receptors del missatge, siguin lectors o espectadors, es tornen a la vegada autors i en ells es resum el sentit de l’obra. Els camps epistemològics i discursius de les obres estan oberts a modificacions que les transformen de manera contínua per crear espais artístics oberts i no-complets en construcció permanent. És l’aquí i ara que comenta Barthes, l’obra viu en el present de manera contínua. La creació col·lectiva de l’obra desplaça la importància de l’autor cap al discurs, què importa qui parli? El que ens importa és el discurs, és l’obra mateixa, on rau la discursivitat.

Barthes i Foucault aporten un missatge socialment revolucionari en la seva manifestació de la idea de l’autor - en tant que creador i propietari individual i exclusiu - com a provinent d’una ideologia individualista, burgesa i capitalista, amb una autoria enfocada cap al lucre econòmic. La seva visió crítica amb la funció de l’autor desplaça el pes cap a la importància de l’obra per ella mateixa, sigui sorgida d’un autor concret, de múltiples o anònims, i és el lector el que finalment completa el seu significat. Per a l’anàlisi de l’obra això representa deixar de banda la tradicional interpretació en funció de l’autor a favor d’una anàlisi més estructuralista que té en compte múltiples elements, entre els que l’autor és una funció més del discurs.

BIBLIOGRAFIA I FONTS

Alberich Pascual, Jordi. “La postmodernitat en l’art”, a Estètica i teoria de l’art. Barcelona: FUOC, 2013.

Alsina González, Pau David. “Art, estructura i diferència”, a Estètica i teoria de l’art. Barcelona: FUOC, 2013.

Barthes, Roland. “La muerte del autor”, a El susurro del lenguaje. Barcelona: Paidós, 1987 [document electrònic pdf]

Foucault, Michel. ¿Qué es un autor?. ElSeminario.com.ar. 2000-2005. [document electrònic pdf]

Rodríguez Granell, Ana. “Art i política”, a Estètica i teoria de l’art. Barcelona: FUOC, 2013.

Douglas Davis, The World's First Collaborative Sentence:

 http://whitney.org/Exhibitions/Artport/DouglasDavis

Paul Sermon, Telematic Dreaming:

 http://creativetechnology.salford.ac.uk/paulsermon/dream/

Sherrie Levine / Michael Mandiberg: http://www.aftersherrielevine.com/

---

[1] Barthes, 1987, p.75.

[2] Barthes, 1987, p.75.

[3] Barthes utilitza aquest terme per al·ludir a les societats “primitives”, però no cal buscar exemples exòtics, el mateix fet s’ha donat de manera similar a la civilització occidental al llarg de tota la tradició de transmissió oral dels relats, des dels rapsodes grecs als trobadors medievals.

[4] Barthes, 1987, p.76.

[5] Idem, p.81.

[6] Barthes, 1987, p.82.

[7] Idem, p.83.

[8] Idem, p.81-82

[9] Alsina, 2013, p.18.

[10] Foucault, 2000, p.6

[11] Foucault, 2000, p.7.

[12] Idem.

[13] Idem. p.29-30.

[14] Idem. p.31.

[15] Idem. Nota p.29.

[16]  http://www.aftersherrielevine.com/anxiety.html

[17] Foucault, 2000, p.28.